El gènere narratiu i el cinematogràfic

ESTUDI COMPARATIU DEL GÈNERE NARRATIU I DEL GÈNERE CINEMATOGRÀFIC.

Abans d’estudiar la transformació d’una novel·la al guió cinematogràfic, el més lògic és que coneguem ambdós gèneres i les diferències a què s’han de fer front durant el procés d’adaptació. 

• La primera diferència amb què ens trobem és el codi. Mentre que la novel·la s’expressa per mitjà del codi escrit, la pel·lícula ho fa de manera oral i/o visual.
• Quant al contingut, res canvia. Tant una novel·la com un guió es basen en tres elements principals: els personatges, l’acció i l’ambient. El que sí canvia és la manera d’explicar la història.
• Si ens fixem en l’estructura interna, novel·la i guió tenen en comú el sistema plantejament-nus-desenllaç. Aquest esquema pot ajudar a entendre el desenvolupament d’un guió més específicament:
• El Plot point és un “punt de gir”, un precipitant que fa que la història s’encamini cap a un lloc diferent del que s’estava dirigint. Si ometem les denominacions pròpies del món cinematogràfic, veiem que podríem aplicar aquesta línia de temps a qualsevol novel·la.
• Tot i ser igual en divisió, l’extensió de cada part varia molt d’un gènere a l’altre. En una novel·la és bàsicament la que decideix l’autor: si bé es tendeix a desenvolupar més el nus que les altres dues seccions, no és una norma establerta. A més, juga a favor de la llibertat dels autors alhora d’estructurar la seva obra el fet que una novel·la no té un nombre limitat de pàgines. Trobem al mercat obres de 30 pàgines, de 500, o fins i tot novel·les per entregues que serien massa llargues per publicar-les d’un sol cop. Un guió, en canvi, s’ha de cenyir a aproximadament dues hores de pel·lícula. Per tal que duri això, s’ha establert un format predeterminat per a l’escriptura de guions que permet que cada pàgina equivalgui a un minut d’imatges. Així, l’acte I d’un guió hauria d’ocupar més o menys de la pàgina 1 fins la 30, l’acte II de la 30 fins la 90, i l’acte III de la 90 a la 120.
• Pel que fa a l’estructura externa, hi ha quasi tantes variacions com escriptors. En la novel·la la divisió més típica és en capítols, que alhora poden estar agrupats en parts o no. A més a més d’aquesta, però, hi ha altres estructures com la novel·la epistolar, que avança per cartes (com la nostra). També hi ha infinites formes de seccionar aquests capítols: normalment es separen amb petits títols precedits d’un nombre, però n’hi ha de més originals. 
• En el guió ens trobem de nou amb una llibertat menor. Una pel·lícula, segons el cànon establert per Hollywood, es parteix en unes unitats mínimes: les escenes. Es canvia d’escena, pel general, quan es canvia d’escenari i/o hi ha un salt en el temps. Les escenes formen part de nusos d’acció: unitats dramàtiques amb el seu propi plantejament, nus i desenllaç. A part dels nusos d’acció i les escenes, però, al cinema també es fa servir un tercer agrupament: la seqüència. Aquesta seria l’equivalent al capítol d’un llibre: és formada per escenes que estan relacionades entre sí per l’argument.
• El narrador és qui explica allò que passa en l’obra. En una novel·la sempre hi ha un narrador que pot ser de dos tipus segons la seva posició respecte a la narració:
• Narrador homodiegètic, intern o personatge: Forma part del relat, ho explica des de dins, pot ser-ne el protagonista o un personatge secundari.
• Narrador heterodiegètic, extern o en tercera persona: Explica la historia sense haver participat d’ella. Pot ser omniscient (quan sap tot el que passa, incloses les opinions i emocions dels personatges) o parcial (quan només explica el que observa, també anomenat narrador testimoni).
• Quan passem a parlar de guions, però, ens trobem amb que el narrador s'acostuma a suprimir; a vegades s’inclou un actor que fa aquest paper perquè el públic pugui entendre millor l’argument –o per poder ometre escenes impossibles de realitzar-, o en trobem vestigis necessaris per no perdre el fil narratiu en forma de:
• Veu en off: veu o bé desconeguda o bé corresponent a un dels personatges, que el lector pot sentir però no els que apareixen a l’escena.
• Flashbacks o retrospeccions: imatges que apareixen en pantalla corresponents a escenes del passat dels personatges, anteriors al principi de la pel·lícula. La tècnica contrària, que mostra el futur dels personatges, s’anomena flash forward o anticipacions.
• O diàlegs entre personatges, que sovint necessiten donar més dades que en un llibre per suplir la manca de narrador.