Les quatre grans cròniques medievals
Context històric
Les quatre grans cròniques se situen cronològicament en els segles XIII i XIV i són, entre altres documents, les que permeten seguir i comprendre el desenvolupament de la societat catalana en els aspectes polítics, econòmics, socials i militars.
El comtat de Catalunya forma part de la Corona Aragonesa, que té diverses capitals, al costat del Regne de València i les Illes. Té un aparell institucional i la llengua parlada pel poble i per la cort (la catalana) esdevé un element de cohesió. Neix, a més, la tendència a enregistrar fidelment els fets importants de la vida nacional i sorgeixen les Cròniques.
Anteriorment, els llibres d'història s'escrivien en llengua llatina i s'agrupaven en els anomenats Cronicon que eren obres informatives sense intenció literària.
En canvi, les quatre grans cròniques, tenen, a part de la seva importància historiogràfica, un notable interés lingüístic i literari, ja que constitueixen autèntiques peces narratives de gran valor creatiu.
Les quatre grans cròniques historien l’època de plenitud de la corona Catalanoaragonesa medieval i van ser escrites entre finals del segle XIII i durant el XIV. Es tracta de les cròniques de:
- La Crònica de Jaume I: Existeixen dues versions conegudes de l’obra: una catalana anomenada Libre dels feyts i una altra en llatí, signada per Pere Marsili, anomenada Libre gestarum, datat de 1313.
Actualment es creu que l’autor de l’obra és el monarca i, per tant, s'accepta que es tracta d’una autobiografia. Es considera que Jaume I no va escriure materialment l’obra, però que sí que va coordinar-ne directament la redacció, probablement ell la dictà i els seus col·laboradors l'escrivien.
La crònica narra la vida i les gestes més importants de la vida del rei: El naixement (1208); el casament amb Elionor de Castella fins als els anys de vellesa i malaltia (1265-1276). Entre les gestes més importants s’hi relaten les conquestes dels regnes de Mallorca i València. Es basa en els records personals del monarca i, probablement, en cançons de gesta que la crònica prosifica.
Com creus que podem afirmar això si no s'han conservat cançons de gesta en català?
Com creus que podem afirmar això si no s'han conservat cançons de gesta en català?
Al llarg de tota la crònica es reflecteixen: la intenció didàctica i justificativa del regnat; el sentiment religiós i providencialista (les victòries s’han assolit per designi diví), i la bel·licositat: el rei relata amb detall les seves campanyes militars, en les quals es presenta com a heroi.
Però no sempre fa història militar i política, sinó que sovint ens mostra fets quotidians i trets íntims de la seva personalitat.
Per a quina raó creus que no es limita a explicar fets militars i polítics?
Però no sempre fa història militar i política, sinó que sovint ens mostra fets quotidians i trets íntims de la seva personalitat.
Per a quina raó creus que no es limita a explicar fets militars i polítics?
És força objectiva, en el sentit que es preocupa de fer reviure els fets i els personatges amb la màxima fidelitat possible; també perquè usa un llenguatge viu i popular (refranys, dites i expressions col·loquials) i fa que els personatges no catalans s'expressin en la llengua pròpia (provençal, castellà, francés i mossàrab).
Havíeu sentit mai parlar del mossàrab? Saps quina llengua és? Existeix actualment?
L’estil és lent (d'aquell a qui agrada explicar bé les coses), simple (pròxim a l'ànima senzilla del poble), sense complicacions i espontani (propi de qui s'explica oralment més que no pas escrivint) i, per això, no sempre segueix l'ordre lògic, funciona per associacions d'idees, hi ha repeticions, etc.
Observeu aquest exemple on es descriu el rei:
 |
| Jaume I el conqueridor |
Havíeu sentit mai parlar del mossàrab? Saps quina llengua és? Existeix actualment?
L’estil és lent (d'aquell a qui agrada explicar bé les coses), simple (pròxim a l'ànima senzilla del poble), sense complicacions i espontani (propi de qui s'explica oralment més que no pas escrivint) i, per això, no sempre segueix l'ordre lògic, funciona per associacions d'idees, hi ha repeticions, etc.
Observeu aquest exemple on es descriu el rei:
Aquest rei En Jacme d’Aragó fou el més bell home del món; que ell era major que altre home un pam, i era molt ben format i compli de tots els seus membres; que ell tenia molt gran cara i vermella i flamenca, i el nas llong i ben dret, i gran boca i ben feta, i grans dents belles i blanques que semblaven perles i els ulls variats, i bells i cabells rossos semblants de fil d’or, i grans espatlles, i llong cos i delgat, i els braços grossos i ben fets i belles mans, i llongs dits, i cuixes grosses, i cames llongues i dretes i grosses per llur mesura, i els peus llongs i ben fets i gint calçats. I fou molt ardit, i prous de les seves armes, i fort i valent, i llarg de donar, i agradable a tota gent i molt misericordiós, i tingué tot el seu cor i tota la seva voluntat de guerrejar amb sarraïns.
- La crònica de Bernat Desclot o Libre del Rey en Pere e dels seus antecessors passats: en el text no trobem cap indicació en relació amb la datació de l’obra, però si tenim en compte que està escrita en el to de qui narra esdeveniments que o bé ha viscut o bé ha presenciat, podem considerar que és contemporània als fets narrats. En aquest sentit, resulta interessant un passatge en què l’autor declara que ell ha estat present personalment a un acte heroic del rei Pere II el Gran en la guerra dels francesos. Segurament entre el 1283 i el 1285. Tot i això, els estudiosos no han pogut fixar quan va ser començada, però sí quan es va acabar: a finals del segle XIII.
Pere II el Gran
Pel contingut, Bernat Desclot devia ser una persona pròxima a la Cort. La hipòtesi més versemblant és la que l'identifica amb Bernat Escrivà, tresorer reial durant el regnat de Pere II, que procedia del poblet anomenat Es Clot.
Aquesta crònica historia els fets i les conquestes “que feren sobre sarraïns i sobre altres gents” des d’Alfons I el Cast fins a Pere II el Gran. Però està centrada, sobretot, en la figura reial de Pere II i la finalitat és glorificar-lo.
Quan explica fets del passat apareixen narracions llegendàries i gestes joglaresques prosificades; en canvi, quan es tracta del present (esdeveniments contemporanis a l’autor) les fonts són els documents oficials i la pròpia experiència de Desclot.
Les característiques que trobem en aquesta obra són: la glorificació de l’esperit cavalleresc i de la fidelitat: s'hi reflecteix un ferm sentit patriòtic i una gran devoció a la figura del rei. De la crueltat: present en els moments que descriuen la guerra contra els francesos. De l’objectivitat: en el tractament dels temes històrics. Del valor psicològic i humà: es fa un admirable retrat del caràcter del rei i de la seva evolució.
Presenta una llengua rica i perfecta, i revela certs dialectalismes nord-occidentals, però diluïts en la koiné literària i administrativa de la Cancelleria catalana. Desclot demostra conéixer altres llengües com el francés i l’àrab.
Pel que fa a l’estil, la prosa té el rigor lògic de la prosa cancelleresca, la frescor de la literatura popular i semblances amb l’estil cortés
Observeu aquest exemple on es descriu com va arribar el rei a Tragina (Sicília):
E quan lo rei fo en terra, hac-li hom aparellats cavalls, e muntà a cavall, e tota la gent de la terra anaven-li denant a peu, e els cavallers e els barons de Sicília menaven-lo per les regnes e portava-li hom un pal·li d'aur en quatre llances sobre el cap. E les donzelles e tota l'altra gent, ab moltes maneres d'estruments, anaven-li denant e cridaven:
-¡Ben sia vengut lo nostre senyor rei d'Aragó e de Sicília e el nostre salvador, per qui serem deslliurats de les mans del nostre enemic Carles sens mercè!
Havíeu sentit mai el mot "koiné"? Sabeu o podeu deduir què significa?
Observeu aquest exemple on es descriu com va arribar el rei a Tragina (Sicília):
E quan lo rei fo en terra, hac-li hom aparellats cavalls, e muntà a cavall, e tota la gent de la terra anaven-li denant a peu, e els cavallers e els barons de Sicília menaven-lo per les regnes e portava-li hom un pal·li d'aur en quatre llances sobre el cap. E les donzelles e tota l'altra gent, ab moltes maneres d'estruments, anaven-li denant e cridaven:
-¡Ben sia vengut lo nostre senyor rei d'Aragó e de Sicília e el nostre salvador, per qui serem deslliurats de les mans del nostre enemic Carles sens mercè!
Havíeu sentit mai el mot "koiné"? Sabeu o podeu deduir què significa?
- La crònica de Ramon Muntaner (1265-1325): és la més llarga i està datada el 1325.
Alfons el Magnànim
La font gairebé exclusiva d'on beu és la pròpia experiència (encara que també recorre a altres textos historiogràfics i a la prosificació de narracions èpiques), ja que es proposa de relatar només allò que “ha vist”, allò de què ha estat “testimoni”. En aquest recurs, que reforça la certesa de la narració, radica precisament la novetat del seu “llibre” (Muntaner no en diu mai crònica, sinó “llibre”). És, doncs, un llibre de “memòries”; on el protagonista principal no és ell sinó que són els reis i els senyors.
L’objectiu fonamental és la glorificació dels reis del casal d’Aragó. Muntaner creia en providencialisme i el nacionalisme: la sang, un destí comú i la llengua (“pus bell catalanesc del món” com ell diu) són els elements que, segons ell, integren la base de la comunitat catalanoaragonesa, que es trobava en un període d’esplendor.
Va ser escrita, com era normal en l’època, per a ser llegida en veu alta més que no per a la lectura individual, i sempre que l’autor s’adreça als seus “oients” els anomena “senyors”. Aquests senyors sembla que eren els reis catalans, als quals vol deixar un llibre exemplar que sigui un “mirall de prínceps”.
S’adreça directament als seus “oïdors” mitjançant l’ús de fórmules joglaresques:“Què us diré?” o “ara oirets...” L’estil directe i un llenguatge viu, col·loquial i popular contribueix a acostar autor i públic.
Observeu aquest exemple on parla de la glòria de les terres catalanes (Sicília):
E negú no es pens que Catalunya sia poca província ans vull que sàpia tothom, que en Catalunya ha comunament pus ric poble que negú poble que jo sàpia ne haja vist de neguna província, si bé les gents del món la major part los fan pobres. Ver és que en Catalunya no ha aquelles grans riqueses de moneda de certs hòmens senyalats, que ha en altres terres: mas la comunitat del poble és lo pus benanant que poble del món, e qui viuen mills e pus ordonadament en llurg alberg ab llurs mullers e llurs fills, que poble qui e'l món sia.
Observeu aquest exemple on parla de la glòria de les terres catalanes (Sicília):
E negú no es pens que Catalunya sia poca província ans vull que sàpia tothom, que en Catalunya ha comunament pus ric poble que negú poble que jo sàpia ne haja vist de neguna província, si bé les gents del món la major part los fan pobres. Ver és que en Catalunya no ha aquelles grans riqueses de moneda de certs hòmens senyalats, que ha en altres terres: mas la comunitat del poble és lo pus benanant que poble del món, e qui viuen mills e pus ordonadament en llurg alberg ab llurs mullers e llurs fills, que poble qui e'l món sia.
- Crònica de Pere el Cerimoniós: Se'n van fer dues redaccions : la 1a entre 1375 i 1383, i la segona el 1386.
L'autoria s'atribueix exclusivament a Pere III el Cerimoniós, el qual parla en primera persona i explica tot el regnat del seu pare, Alfons el Benigne, i el seu. Consta d’un pròleg on es conta el regnat de son pare i de sis grans capítols que abasten tot el seu regnat, des de la coronació el 1336 fins als casaments dels seus fills i els fets de Sicília (1370-1382).
Volia justificar la seva política i, per aquest motiu, presenta unes característiques que la diferencien de la resta: pel que fa a les fonts, no usa les cançons de gesta prosificades, sinó només els documents cancellerescs i els records personals del rei i dels seus col·laboradors. Tampoc hi ha l’heroisme èpic que trobem a les altres, la figura de Pere el Cerimoniós és més a prop de la dels prínceps renaixentistes que de la dels cavallers medievals.
 |
| Pere III el Cerimoniós |
Usa un llenguatge menys ric que en les altres cròniques, com també és menor el domini de l’idioma. La llengua bàsica és el català correcte de la Cancelleria, però també apareix el provençal, el castellà i l’aragonés. Quant a l’estil, trobem una prosa sempre correcta i acurada, que sovint esdevé seca i eixuta, sobretot quan la narració es fa en forma de dietari (Pere III tractava de reproduir amb fidelitat la prosa burocràtica dels documents). En definitiva, a diferència de les cròniques anteriors, en aquesta ni el llenguatge ni l’estil són de caire popular, sinó que són correctes i acurats.
Observeu aquest exemple on explica com va reaccionar el seu germà quan el duien pres:
E tinguem manera que vingués a nós en lo dit lloc de Castelló car ell tenia son hostal ab sa gent en lo lloc d'Almassora. E lo dit infant venc ensems ab lo comte d'Urgell, e ab lo vescomte de Cardona (...) e molta altra gent. E entram en lo nostre hostal solament los caps majors e metern lo dit infant en una cambra; e, com hi fo, trametem-li los nostres alguatzirs, manats-li de part nostra que es tingués per pres. E ell, com a furiós, menyspreant lo nostre manament, no donà paciència a ésser pres, ans, com furiós, mès contrast als dits alguatzirs, e mès mans a les armes per defendre's, e moc grans crits e gran avalaot en nostre hostal; per què nós, moguts, cridam e manam que, si no es lleixava pendre, que morís, e decontinent ocieren-lo.
E tinguem manera que vingués a nós en lo dit lloc de Castelló car ell tenia son hostal ab sa gent en lo lloc d'Almassora. E lo dit infant venc ensems ab lo comte d'Urgell, e ab lo vescomte de Cardona (...) e molta altra gent. E entram en lo nostre hostal solament los caps majors e metern lo dit infant en una cambra; e, com hi fo, trametem-li los nostres alguatzirs, manats-li de part nostra que es tingués per pres. E ell, com a furiós, menyspreant lo nostre manament, no donà paciència a ésser pres, ans, com furiós, mès contrast als dits alguatzirs, e mès mans a les armes per defendre's, e moc grans crits e gran avalaot en nostre hostal; per què nós, moguts, cridam e manam que, si no es lleixava pendre, que morís, e decontinent ocieren-lo.
La finalitat i característiques que comparteixen totes era triple:
- narren fets contemporanis als seus autors o poc anteriors, contràriament a les altres literatures que es dediquen al passat llunyà.
- deixen constància d’uns fets que volien tenir valor didàctic, i
- justifiquen unes determinades actuacions polítiques.
- formen el millor conjunt historiogràfic de l’Europa medieval.
 |
| Arbre de la Corona catalano aragonesa |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada